Mandeisme

Mandeisme

Història
Lloc de constitució	Iraq
Activitat
Influències	Elcesaites

El mandeisme^[1][2] (mandeu clàssic: ࡌࡀࡍࡃࡀࡉࡉࡀ, mandaiia; àrab: مَنْدَائِيَّة, mandāʾiyya), també conegut com a sabeisme^[3] (àrab: صَابِئِيَّة, ṣābiʾiyya) és una religió gnòstica, monoteista i ètnica.^[4][5]:1 Els seus seguidors reverencien Adam, Abel, Set, Enoix, Noè, Sem, Aram i sobretot Joan el Baptista.^[6][7] Els mandeus parlen una llengua aramea oriental coneguda com a mandeu. Es considera que el nom «mandeu» prové de la paraula aramea manda, ‘coneixement’.^[8][9] A l'Orient Mitjà, però fora de les seves comunitats, els mandeus són sovint coneguts pel terme àrab صُبَّة, ṣubba, ‘sabeus’. El terme ṣubba deriva de l'arrel aramea per a baptisme, que en neo-mandeu és ṣabi.^[10] A l'Alcorà, els sabeus (àrab: الصَّابِئُون, aṣ-ṣābiʾūn) són mencionats tres cops, juntament amb els jueus i els cristians. A vegades, els mandeus són anomenats «cristians de sant Joan».^[11]

Segons Jorunn J. Buckley i altres estudiosos especialitzats en el mandeisme, els mandeus apareixen fa dos mil anys a la regió de Palestina i es van traslladar cap a l'est a causa de les persecucions.^[12][13][14] Altres autors els atribueixen un origen a la Mesopotàmia sud-occidental.^[15] Finalment, alguns estudiosos opinen que el mandeisme és més antic, d'època precristiana.^[16] Els mandeus afirmen que la seva religió és anterior al judaisme, el cristianisme i l'islam com a fe monoteista.^[17] Els mandeus creuen que descendeixen directament de Sem, el fill de Noè,^[18] i dels primers deixebles de Joan el Baptista.^[19]

La religió mandea ha estat practicada sobretot a la part baixa de les valls del Karun, l'Eufrates i el Tigris i a la regió del Xatt-al-Arab, al sud de l'Iraq i a la província del Khuzestan, a l'Iran. Es creu que hi ha entre 60.000 i 70.000 mandeus al món.^[20] Fins a la Guerra de l'Iraq, la majoria vivien a l'Iraq.^[21] Molts mandeus iraquians han abandonat el seu país a causa del caos provocat per la invasió de l'Iraq de 2003 i la posterior ocupació militar estatunidenca, així com pel conseqüent augment de la violència sectària per part d'extremistes.^[22] El 2007, la població de mandeus a l'Iraq havia disminuït a unes 5.000 persones.^[21]

Els mandeus han viscut sempre aïllats i gelosos de la seva privacitat. Les notícies sobre ells i la seva religió han vingut principalment de l'exterior, especialment de Julius Heinrich Petermann, un orientalista,^[23] de Nicolas Siouffi, un cristià siríac que fou vicecònsol francès a Mossul el 1887,^[24][25] i de l'antropòloga cultural britànica E. S. Drower. Existeix una primera notícia del viatger francès Jean-Baptiste Tavernier, escrita als anys 1650, però és plena de prejudicis.^[26]